Pàgina:La dòna d'aigua i altres contalles (1911).djvu/71

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 — Quin arbre més bonic!
 Abans de Nadal el varen serrar el primer de tots. La destral va trencar-li les fibres, i va caure fent un sospir. Va sentir un sofriment que l privava de pensar en cap benaurança. Li sabia greu deixar el lloc on avia nascut. Sabia que mai més reveuria ls seus vells i estimats companys, les mates i les flors que l'envoltaven, i, qui sab!, potser mai més cap ocell.
 No: la separació no va ser alegre.
 El nostre abet va reprendre l coneixement en el pati on el varen treure de la carreta junt amb els seus companys.
 Va sentir un ome que deia:
 — Veus-en-aquí un de magnífic. Es el que necessito.
 Varen arribar dos criats amb lliurea i el varen portar a una sala gran i ermosa. Tot al voltant hi avia retrats penjats a les parets, i sobre la xemeneia de porcellana dos gerros xinesos tots coberts de dragons i de flors il·luminades d'or.
 Hi avia també magnifiques poltrones, canapès de seda, grans taules carregades de llibres i d'objectes de molt preu, que