Pàgina:La dòna d'aigua i altres contalles (1911).djvu/81

penjaven per la paret; els tells eren florits i les orenetes volaven tot dient: «Quirre-virre-vit!»
 — Ara vaig a viure! — va pensar l'abet. I estirava les branques.
 Déu meu! Eren seques i esgrogueïdes. El varen posar a un recó, entremig de les ortigues i les argelagues. L'estrella de llauna estava encara a la branca més alta i brillava al sól clar.
 En el pati s trobaven alguns d'aquells nois que en la nit de Nadal avien fet la sardana entorn de l'arbre i l'avien trobat tant bonic. Un dels més petits va córrer i va agafar l'estrella de llauna
 — Oh! Mireu! — cridava. — Dalt d'aquell arbre de Nadal, tant vell i lleig, encara y ha l'estrella!
 I va caminar sobre les branques, que cruixien sota les sabates.
 L'abet mirava les ermoses flors i la fresca verdor del jardí, i després se mirava ell mateix. Auria volgut trobar-se en el seu fosc recó de la golfa. Pensava en la seva verda joventut al bosc, en l'alegra nit de Nadal i en els ratolins que estaven