— N'hi ha necessitat de que t'ho diga!... Si tens la fatlera de las boniquesas, no hi ha que enrahonarne més, perque la noya de que't parlo no'n té res de maca! — afirmá ab resolució'l sacerdot.
En Pere Joan Grau, restá uns curts moments en silenci y preguntá:
— Y ella'm coneix y'm vol á mí?
— Te coneix, y penso que si tu li parlavas, te diría que sí, — respongué, aventurantse Mossen Vicens.
— Y ¿jo la conech á n'ella?
Lo sacerdot mogué'l cap en sentit afirmatiu; y'l jove ja un xich més interessat, prosseguí:
— Doncas, miri: si vosté no'm vol dir qui es, ja no hi haurá res á fer; perque á vosté mateix no li podría pas agradar que jo li digués que sí, sense sapiguer de qui's tracta...
Mossen Vicens comprengué la rahó, y, persuadit de la necessitat d'anar fins al cap-devall, digué:
— La noya de qui't parlo, se diu Antonieta Corominas y viu al carrer Mitjá de Sant Pere; y si no vaig errat, crech que á l'estiu tu li vas fer algun servey al Euterpe.
Lo jove restá sobtat; mes tot seguit, extenent la má casi á l'indret de sa cintura, preguntá, exagerant:
— ¿Aquella noya tan menuda?
— Aquella noya tan menuda! — recalcá ab sequetat lo capellá.
En Pere Joan comprengué que ab aprecia-
Pàgina:La fabricanta (1904).djvu/113
Aquesta pàgina ha estat validada.
