Pàgina:La fabricanta (1904).djvu/114

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


cions d'aquella mena, anava á camí d'ofendre al sacerdot, que tant interés li demostrava; y digué cambiant de tó:
 — Vosté ja coneix que aquéstas no son cosas que's decideixin de qualsevulga manera... M'hi pensaré; y li tornaré una resposta...
 Lo fill de la Mariángela, sortí de la casa de Mossen Vicens, ben convensut de que la resposta ja la podía haber tornada tot seguit.
 Aquell compás d'espera, era sols una atenció ó mellor dit, un modo d'atenuar la negativa.
 Aquella noya, que havía vist un moment á l'Euterpe y que, per la coincidencia de la cayguda del rodet, saludá alguna que altre vegada passant pel carrer Mitjá, si be es veritat que no li causava un efecte repulsiu ni molt menos, era lo cert que, al recordarla, sols li apareixía sa desnerida figura. Era en vá, que volgués fer esment de sa cara, del color dels ulls ó del cabell, de la forma del nas ó de la boca: tots los perfils desapareixían pera restarne un de sol, lo que marcava la distancia dels peus al cap. Tant era aixís, que al anarsen aquell vespre á casa seva, en la allargada sombra que á la llum dels fanals, projectava sa figura alta y fornida dessobre las llosas del carrer, en Pere Joan pensava involuntariament al indret que arrivaría la d'aquella noya, si la portés al costat seu; y, sense tampoch sapiguer com, se li presentá tot seguit á la imaginació la regular alsada de la Roseta de Vilassar, ab la