Pàgina:La fabricanta (1904).djvu/25

 Y com la desmayada seguís sense tornar resposta, la Antonieta, girant los ulls entorn las buydas cadiras del costat seu, esclamá tan excitada com la seva mateixa cosina:
 — ¡Ay, Deu meu! ¡Y s'ha desmayat! ¡Y tothom se'n vá!.. ¡Y comensan á apagar los llums! ¡Y'ns quedem totas solas!.. ¡Tía! Tía!..
 Los crits de las noyas feren tombar lo cap á dos ó tres joves que, junt á la escala dreta del tablado, acabavan de reunirse ab los darrers choristas que en baixavan; los que atantsanse á la senyora de la basca, li prodigaren los seus serveys; trasladantla, asseguda en sa mateixa cadira, al departament que servía pera Administració; ahont, ab los procediments empleats en aquestos casos, y un xich de aigua-naf que li portaren del café, lograren retornarla als pochs moments.
 — ¡Ay Deu, meu! ¿y com ho farém sense cap cotxe pera portarla á casa? ¡y'l teu germá sense venir á buscarnos, com nos ho havía promès! — esclamá ab to de queixa la Florentina, dirigintse á la Antonieta, la qui al adonarse de que, dels joves que havían ausiliat á la seva tía, ja tan sols restavan dins de l'Administració lo qui havía portat l'aigua-naf y un seu company, puig que'ls demés, al veure retornada á la malalta, l'un darrera l'altre, havían anat esmunyinse cap á la porta, se girá envers al mes alt, dihentli anguniosament:
 — Si vostés que han estat tan amables, nos fessen lo favor d'enterarse si es fácil tro-