Pàgina:La fabricanta (1904).djvu/284

fort, pera posarlo tan atontat! — exclamá la Antonieta ab tota la lógica del seu esprit práctich. Y, retornant, á son dolorós interrogatori, preguntá: — Peró y tú ¿qué li has dit?
 — Ja veurás — per més que jo aquest final, ja me'l tenía previst desde'l moment en que's ficá á la Bolsa, la nova no ha deixat de sorpendrem y..... ¡y no li he dit rés! Perque... ¿qué volías que li digués?
 La Antonieta deixá caure sobre'l plat la cullerada de tila que anava á ficarse á la boca, y un seguici de llágrimas, tan amargas com abundosas, lliscaren per sas xucladas galtas; mentres que en Grau, que sens dubte feya molts anys que no havía vist plorar á la seva muller, com si aquell desconsol contribuhís á acabarlo d'exaltar, exclamá ab un tó cada volta més agre:
 — ¡Es forta cosa, que'ls que treballém com á negres pera conservar lo que tan nos ha costat d'adquirir, tinguém de passar mal-de-caps per las barrabassadas dels altres!
 — Es que'n Pep no es un altre; es algú que porta la meva mateixa sanch y'l meu mateix nom! — replicá ab més forsa la senyora Grau.
 — Si... ¡ningú mellor que tu pera invocar los vincles de la germandat!... ¡Com se't portá tan be quan nos várem casar!... Si't descuydas, no't dona ni la roba que duyas á la esquena!... Y si després ha procurat esmenarho, á bon segur, que si t'hagués vist pobre ¡no las