— Bueno, bueno; si á tu tant te fa del gasto, un altre any — que potser ja'ns haurán tret de sobre aquestos governots que cada día'ns posan nous consums — ab las viandas més baratas, no'ns vindrá tan d'aquí donarnos aquest luxo... perque ara ab los preus dels queviures...
— Be, ¿ab qué quedém? ¿que no's convida als noys per sa poca puntualitat ó per la qüestió dels diners?
— Ja veurás, si tant m'ho fas dir ¡per totas dúas cosas juntas! — respongué la senyora Angeleta, enfadada d'haver deixat traslluhir lo fons d'aquell assumpto — lo qui no te de portar las riendas de la casa, tot ho troba plá; pero'l qui ha de bregar ab los gastos, veu que'ls diners li fugen dels dits com si tinguessen alas... Y á fé ¡que més estalviadora que jo!..... ¡Ja'n voldría veure un'altra en lo meu puesto!..... Sino que tu, mira!...
— Si, dona, si; ja me'n faig cárrech... pero per dos días al any... y tenint, com tením sempre la plata de crema que'ns regalan á casa en Corominas, no veig que sigui una cosa tan extraordinaria... Tots dos sols, com si res... Sembla un día com un altre... Casualment, lo dinar acompanyat, es lo que fa més diada... Y á la fi, per ells, tampoch no era pas cosa de donarlos un banquete...
— Si; feslos venir pera menjar escudella y olla! Ja veurás lo que'ls agradará!... ¡Ay! Deu te fassa bó! Be prou que ho deya'l meu Quel, que Deu l'hagi perdonat: «Tu't pensas que la
Pàgina:La fabricanta (1904).djvu/67
Aquesta pàgina ha estat validada.
