Pàgina:La fabricanta (1904).djvu/87

que ja li enviaré á buscar. ¡Gracias!.... ¡Gracias!
 La estratagema de la noya Corominas cumplí'l seu objecte, en lo relatiu á fer aixecar lo cap del jove quan aquést passava pel devant de sa casa. Mes ¿era que n'havía endevinat lo motiu?... ¿Era interés?... ¿Era sols curiositat?... ¿La havía reconeguda?...
 Los dos primers días, la Antonieta estava folla d'alegría al notar que ell ja d'un xiquet lluny aixecava'l cap y al ésser més aprop, la saludaba ab una pronunciada inclinació, mes son goig no la cegá fins al punt d'ofegar lo seu bon sentit; y aquést li digué que sa constancia en ésser cada día al balcó, encara que sols ho havía concretat á deixarse veure á la passada que en Pere Joan feya á las duas de la tarde, podía resultar massa notada pel jove, y sobre tot per aquell vehinat que li comensava á semblar un xich molest; ab lo que, en cambi de sa gran satisfacció d'ésser vista y saludada per ell, perdía'l goig que avans havía fruhit de veurel quatre vegadas en un sol día.
 La noya Corominas comensá á adonarse de que lo que duya aconseguit no era tan gros com de primer moment li havía semblat; y quan l'Agost passá y'l Setembre finí, y las primeras plujas de la tardor feren desar la ratllada cortina y tancar ab la lleva las vidrieras del balcó, li semblá que aquell ferro li clohía las alas del seu cor, ja prou comprimit pel pes d'una tristesa, que per la cosa més insignificant li feya pujar las llágrimas als ulls.