¡Tan sols la pénsa de llavors fa esglay!
Sortírem ab quietut, l' ánima plena
de llágrimas, perfums dels recorts sants,
Derrera, aquéllas casas hònt nasquèrem;
vèlls y mares á Dèu lo prech alsant...
Los carlistas devant; la lluyta fèra,..
Lo espatéch del canò dol sembrará.
Caminém sèns que s' obrin nostres llabis;
régna per tot silenci, sols turbat
per lo bátrer del cor; cuant mès s' avansa,
ab mès forsa lo cor batèntne vá.
Al cel, al toch d' atach, los ulls se fixân,
y á las prèndas del cor ¡A Dèu! cridant,
nos llansém com llampechs á la batalla
y comensa la mort... y cáu qui cáu.
¡Y ès un home que tè mare y esposa!...
¡Foch á n' èll! ¡Es carlí! ¡Corri sa sang!
¡Filla tè! ¡morirá si surt la bala!...
¡Foch á n' éll! ¡Foch á n' èll que ès lliberal!
Y lo vapor de sang nos emborratxa;
al espirar lo fum perdém lo cap,
y á los crits d' agonía, crits terribles,
lo brunzit de las balas diu: ¡Sang! ¡Sang!
¿Clemència demanéu! ¡Paraula vana!
Homes no hi ha; sols tigres sedejats...
y l' tigre no te cor; ab crits famélichs
sang vol; demana sang ¡y sempre sang!
Las forsas enemigas comensáren
desprès de una grèu lluyta, á flaqueixar.
Un esfors fan, sòbre nosaltres vènen
disparats com lo llam dos cents caballs.
Las bridas ab las dents van subjectadas;
pistola en má; lo sabre preparat...
Lo cuadro tòts formém, la mort-avansa;
règna de nou silenci sepulcral;