Pàgina:La guerra civil (1867).djvu/16

Aquesta pàgina ha estat revisada.

ESCENA VI.

carme.

¡Los jorns, que sòn tristos, cuand falta á la vida
l'amor que m' omplía de grat pler lo cor!
En vá l' oreig dóna recorts y esperansas!
en vá tambè grònxa bonicas las flors
y las papallonas, pintadas joguinas,
sas alas de perlas estènen al sol:
lo cor bat ab forsa, mès sols l' hi contèsta
lo pit cuand envia als ulls amarg plor!
Avans los tancábam perque nostres sómnis
aquèlls sómnis fòssen que als ángels Dèu dón;
mès ara que sola, soleta somnío,
mòs sómnis són tristos, són sómnis de dol.
Pausa.

ESCENA VII.

carme, anton.

Car.	¡Pare! (Aixugantse lo plor.)

Ant.	Bròllan en tos ulls (Ab molt carinyo.) las llágrimas ¿Perqué ploras? Carmeta, assèntat. Temps fá (S assentan.) que ton cor, com ans, no s' obra á ton pare.

Car.	Si; molt cert. Es que ara passan las horas per mi plenas de tristesa; es que ara lo dol me sobra y dintre mòn pit lo tanco, pus no vull que ma congòixa fasse que fugi la calma del cor hònt la calma s' troba.

Ant.	Volías tú que tas penas ignoradas per mi fossan, y no sabs que un pare, may