Pàgina:La guerra civil (1867).djvu/18

De Viquitexts
Jump to navigation Jump to search
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 

y la passiò als combatènts,
de pòls de sang los ulls ompla
convertint los pits sensibles
en pits de ferro, de roca.
La lluyta que sostinguèrem
de dol cobrí tòt lo poble,
y com tú sabs, èra èll gèfe
de las enemigas forsas;
y si per una imprudencia
s' haguès descubert, tal volta
l' obra malograt s' hauría
que avuy á son tèrme toca.
Dém al ja vensut la má
y fem bè, que Dèu ja ho torna.
Encar que d' èll dissenteixo,
en lo que pateix, la boyna
no sóm víst; sols lo germá
que plé de perill se troba.
Demá mateix sèns retart
tú á ton pit la calma tornas.

Car. ¡Dèu vos escoltia!
Ant.

 Demá
lo carlí ja será fora:
m' ha dit que per lo viatje
se trobaba plè de forsas.
Vaig á disposarho tot,
y aprofitant de la fósca
de la nit, sortirá avuy.
A Dèu, Carmeta, no plorias.
 (Se 'n va pel fondo.)


ESCENA VIII.

carmeta.

 

¡Que no ploria! ¡Que no ploria!
Lo plor ès sempre un consol,
y en las llágrimas hi troba
dolsa rosada lo cor.