Pàgina:La guerra civil (1867).djvu/20

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
Car.

Mon pit viu lo recort guarda
y no dech tancar los ulls
per veurer sa dòlsa rialla.

Pep. ¿Perqué, donchs, en tú tal cambi?
Car. Sèmpre mon cor per tú esclata.
Pep. Carme, los fets desmenteixan

lo que ara ta llengua parla.

Car.

¡Cuán injustos sòu los homes
cuant una vena vos tapa!
Lo mon jo sòm vist en tú,
en tú sòm vist concentrada
dès la llum de los estels
fins la gota de rosada;
y l' amor que avans partía
entre las flors perfumadas,
lo cel, sèmpre blau y pur
y ma vida benhadada,
recullit ara ab tú s' troba;
pus que si las flors gronxadas
per l' oreig del dematí
y lo blau del cel m' agradan,
ès perquè aquèlls me recordan
á qui mon pit ¡tant! tant ayma!
(Pausa) Carmeta se tapa la cara ab las mans.)

Pep.

Si ton amor es tant gran,
¿perqué esta porta tancada
tèns encara? (La de la dreta.)

Car.  ¡Cóm! (Ap.) ¡Dèu mèu!

si sospitès...

Pep.  ¡Cárme!
Car.  ¿Estranyas?...
Pep. (Se dirigeix a la porta de la dreta.)

Entrarhi vull...

Car. (Interposantse ab dignitat.)

 No es posible.

Pep. ¡Cárme!
Car.  Pepet, t' ho demana

aquèlla á qui tant estimas...