Pàgina:La guerra civil (1867).djvu/21

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
Pep.

T' has enganyát... estimaba. (Pausa.)
Entre nosaltres, avuy,
Carmeta, ja tot acaba.
Mòn pit ha esclatat d' amor
á ta vista altre vegada...
Mès jo farè que no sia
mes tèmps juguet d' una falsa.

Car.

Cuant tú sapias ma conducta
regoneixerás ta falta. (Ab vehemencia.)
¡No véus com estich patint!
¿que no sènts las martelladas
de mon pobre cor? ¿Mon plor
no t' diu lo que per mi passa,
que vull revelarto tót
mès que no puch? ¡Perqué m' matas!

Pep. Dona que no s' justifica,

no pot esser...

Car.

(Molta dignitat.) ¡Pepet! Basta.
Ma conciencia está tranquila.
 (Pepet, s' en va.)
(Ap.) Mès mon cor de pena esclata.


ESCENA X.
carmeta.
(Se queda un moment inmóvil mirant la porta per ahónt ha surtit en Pepet.)

No m' abandónis
dolsa esperansa;
tú, que consolas
la pena amarga
creant fantástichs
mil panoramas
de pòls, mes pòls
que 'l sol inflama,
¡no m' abandonis
en ma anyoransa!
¡Sèns' tú la vida