Pàgina:La guerra civil (1867).djvu/33

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 

Carmeta de tú un moment
gelòs he pogut dubtar...
¡Y cuant petit me veig ara
sènt tú, Carmeta, tan gran!

Ant.

¿Comprens la conducta nostra?
si m' haguèsis escoltat...
A un home plé de feridas
á ma casa vaig portar.

Pep.

Perdò demano; vosté
lo perdó no m' negará. (A Ambrós.)

Amb.

¡Negarlo! ¡Si me enseñaron
todos aqui á perdonar! (Le da la mano.)

Pep.

Carmeta, per gelosia
hè estat un momènt cegat;
ma acció ha sigut molt infame,
y no s' pot justificar.

Ant.

A aquèll que está arrepentit
no neguéu lo perdó may.
¿Olvidarás la llisó?

Pep. ¡Que Dèu no ho permeti pas!
Ant.

Fills mèus, veniu als mèus brassos,
y que tòt siga olvidat.
 (Pepet y Carmeta l' abrassan.)
Y nosaltres...

Amb. (Anton y Ambrós dónan un pas y quedan abrassats en mitg de la escena.) No mas guerra.
Ant

¡Sòm espanyols y germans!
¡Perqué aixís los fills d'Espanya,
no hém de estar sèmpre abrassats!




FI.