perdó de ser catalans. Al parlar de la nostra llengua, del nostre dret, del nostre teatre, tractant de la llengua, el dret, el teatre de Castella, ja no'ns disculpavem com d'una falta de tenir també una llengua, un dret, una literatura propis. Admetíem la monstruosa coexistencia de les dues cultures, de les dues psicologles sobreposades d'inferior a superior, y fins volíem trobarhi un fonament.
El fonament que, de boca en boca o de ploma en ploma, ha durat fins avuy és l'armonía de l'unitat y la varietat. Argument espigolat pels camps de l'estètica alemanya, empeltat de sabor teològich ab analogíes cercades en el dogma catòlich de la Trinitat, no sortía d'una vaga y estèril poetisació. De tant que podía probar, no probava res. ¿Què havía de ser hu, què havía de ser vari? Y dintre de cada element ¿fins aont ha d'arribar la unitat, desde aont ha de començar la varietat? El principi de la varietat en la unitat nons dirà, per exemple, si hi ha d'haver una sola lley civil en tot l'Estat, ni, admetent escepcions, ens ensenyarà quines materies ha de reservarse la lley comú y quines la lley foral, ni si aquesta ha de compendre tal o qual territori. Pera resoldre aquets punts haurem de recórrer a raons
Pàgina:La nacionalitat catalana (1906).djvu/25
Aquesta pàgina ha estat revisada.
