Pàgina:La nacionalitat catalana (1906).djvu/45

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.

cional y tots volíen dir lo meteix: Catalunya. Patria, Nació, Catalunya...
 Però ¿què era l'esperit nacional, què era la Nació? Sentíem la Patria, però no trobàvem explicada la seva fórmula intelectual, Nació. Llegíem que era un organisme y aquesta metàfora que per tot arreu trobàvem precisava les nostres idees, ens marcava fortament la personalitat de la nació, com entitat absolutament separada y diferenta, però no'ns deya lo que cercàvem.
 Els historiadors del art ens parlaven del caràcter nacional com d'una gran força enmotlladora de les obres dels artistes, del caràcter nacional que cercaven en les capes més fondes, més fortes, més permanents de les formacions humanes, per sota de les modes que passen, per sota de la historia que muda, per sota de les civilisacions que cauen... Y nosaltres recordávem les dites dels nostres arqueòlechs sobre l'art de Catalunya y sentíem que també aqueixa força misteriosa actuava desde les arrels de la nostra terra, al costat d'aquell esperit nacional dels juristes y ens preguntàvem si seríen la meteixa força.
 Y ve aleshores un gran pensador y ens ensenya que Catalunya no solament té una llengua, un dret, un esperit y un caràcter