Pàgina:La nacionalitat catalana (1906).djvu/54

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.

d'una divisió geogàrfica com ho és Europa. Avuy són molts ls que veuen clar que Espanya no és una nació, sinó un Estat; y que's penetren de la diferencia que va de l'Estat, obra d'homes, entitat artificial, a la Nació, entitat natural, producte de la espontanitat del desenrotllo històrich. Y som molts també els que, penetrats d'acuesta diferencia, volem que'ls estats siguin nacionals...»
 Y acabava:
 «Mes, jo voldría per ma patria més encara que sa llibertat. Jo voldría que Catalunya's penetrés bé de la significació y trascendencia d'aquet moviment social, y comprengués la gloria eterna que conquistarà la nacionalitat que's posi a la vanguardia del estol de guerra dels pobles oprimits. Jo voldría que aquesta nacionalitat fos la patria meva.
 Ma veu no és prou potent pera dirigirme a Catalunya; per això'm dirigeixo a vosaltres tan sols qe su sos fills més amorosos. Resseguiula arreu, parleuli no ab la boca sinó ab el cor, perque ab el cor us escolti; feuli sentir les remors primeres de la revolució que's prepara; convenceula de la trascendencia de la gran obra; digueuli que les nacions esclaves esperen, com la humanitat altre temps, que vingui'l redemptor que trenqui ses cadenes; feu que sía'l Geni de Catalunya el Mesíes esperat de les nacions...»[1]

 En aquells temps de lluita constant en

  1. Discurs inaugural del curs de 1890 á 1891.