se redreçaren enardits y s'aferraren ab creixent energía a les llengües propies. Esclata llavors en tota Europa una grandiosa renaixença literaria: totes les llengües hi prenen part, y conduides per la gran revolució romàntica, totes les fins llavors arreconades, se fan fer lloch en el concert universal de les lletres. Provençals, techs, húngars, flamenchs, finesos, polonesos y tants y tants d'altres tornaren a honrar y treballar les llengües respectives.
A tot arreu la llengua era instrument de la resurrecció del poble. No cal pas dir, donchs, si n'és de poderosa la corrent ideològica que, nodrida per dèus tan fecondes, fa de llengua y nacionalitat una meteixa cosa. Ja Leibnitz observava, al començament del sigle xviii, que «els mapes fan coneixer les fites dels Estats, però no les de les nacions, que surten, al contrari, de la armonía de les llengües», y després d'ell ho han dit y repetit innombrables pensadors y ho diuen y tornen a dir encara. Els pobles meteixos aixís ho declaren y tant y tant valor regoneixen a la llengua que, segons l'un, el flamench, la llengua és tota la nació; segons un altre, el magyar, la llengua és la meteixa nacionalitat.
Una altra branca derivada de la meteixa
Pàgina:La nacionalitat catalana (1906).djvu/80
Aquesta pàgina ha estat revisada.
