Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/122

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


l'anava estimant, estimant. I quan li va preguntar, gairebé amb les llàgrimes als ulls el seu nom, la noia li va dir:
 —Me dic Dolçamiga...
 En Ramió ja no desitjava res més que alló que ja tenia, l'amor de la Dolçamiga, i s'hauria quedat allí, dins d'aquella pobre cabana del peu del riu sempre més. Però la noia li va dir que calia anar a veure el seu pare i li va donar una petita, molt petita capseta negre no pas més grossa que una nou, encomanant-li que no la obrís fins que es trobés davant del seu pare.
 En Ramió es va despedir amb recança de la Dolçamiga, donant-li les gràcies i prometent-li que tornaria. Va empendre, amb l'ànima tota consolada per la bona llum d'amor que hi duia, el camí del retorn al palau del seu pare.
 Hi va arribar el dia just que feia un any i un dia. Va veure venir-hi els seus germans montats en els seus cavalls i tots lluminosos de brodadures. Els seguia un estol de servents carregats de peces de seda. En Ramió va arribar a la gran sala amb la seva capseta negra petita com una nou i tot polsós i cansat de la llarga caminada.
 El vell rei, en veure'l allí, va fer una ganyota d'impaciència. Semblava que li dolgués la seva presència a la gran sala del tron.
 Primer el príncep Cornegre va desfer