Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/168

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 Les altres dues li varen dir:
 —Primer ens ho tens de dir tu, com a germana gran!
 La veu de la Melió es va fer tendre i va dir en veu baixa:
 —Jo, germanes meves, estimo al jove jardiner del rei.
 La Verdoliva va parlar després, amb els ulls verts tots brillants dins la foscor:
 —Jo, germanes meves, estimo al gentil pastisser del rei, el que fa tan bé els pastissos de les taules reials, que el rei n'ha fet el seu amic.
 La Carmesina no deia res, amb els ulls blaus brillants en la foscor. I les germanes li varen dir:
 —I tu, Carmesina, que no ens confies el secret del teu cor?
 La veu de la Carmesina va dir dolçament dins la foscor:
 —Jo, germanes meves, estimo al rei i ell me farà la seva muller i naixeran dos prínceps amb una estrella d'argent al mig del front i una princesa que hi portarà una estrella d'or!...
 Les altres dues germanes varen esclatar a riure:
 —Què t'has tornat boja, Carmesina? Vols que el rei es casi amb la pobre filla d'un forner com tu, que reparteix de bon matí el pa flairós de casa en casa dins la gentil cistella que et pesa al braç?