Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/31

 —Soc el vostre fill, en Joan Bocí d'Home, i us porto aquest tros de coca.
 —Ets ben amable, fill meu, de portar-me aquesta coca flairosa, ets ben amable, fill meu...
 I el bon home, es va menjar tota la coca sense deixar-ne ni una engruna. I en Joan tot era pensar:
 —El golafre, se l'ha menjada tota sense donar-me'n ni un bocí!
 Al cap d'un moment veus-aquí que passa un gran senyor i diu al pagés:
 —Tens aquí un noiet ben gentil. Me'l vols vendre?
 —Tinc de saber el preu, abans.
 —Te'n donaré cent éscuts d'or.
 —Doncs ja se'l pot emportar.
 Havent pagat els cent escuts d'or, el senyor es fica en Joan Bocí d'Home a la butxaca de la casaca i se'n va.
 Al cap d'una hora en Joan treu el cap de la butxaca de la casaca, i diu:
 —Senyor, tingui la bondat de baixar-me fins a terra, perque veig passar una formiga molt amiga meva i és precís que jo li digui que un gran senyor com vosté m'ha comprat per cent escuts d'or.
 El senyor el posa a terra i en Joan s'escapa entre les herbes amb tanta llestesa, que el seu nou propietari no el va pas trobar en lloc.
 En Joan Bocí d'Home torna amb el seu pare.