Tuy. Cuineras com jo, n'hi há pocas
Tay. Per fortuna, perquè si totas se 't serablavan estariam divertits.
Jan. ¿Hont dexo axó?
Tay. Deixaho ahont vulgas: á dalt, á baix, á la dreta, á la esquerra.
Tuy. No s'enfadi, senyor Tayabas, perquè fa mala cara cuan s'endafa --dich, enfada.
Tay. No 't burlis de mi, que prou desgracia es la que tinch de capgirar las paraulas. Devegadas fins m'hi faria ab mi mateix á tofetadas --dich botefadas. --¡Bofetadas!
Jan. ¿Hont dexo axó?
Tay. Donamho y calla.
Tuy. ¿Vol que digui á donya Maria que há arribat?
Tay. Sí.
Jan. ¿Qui 'm paga.
Tuy. Cregui que ha entès mal lo que deya, perquè jo soch incapás de parlar mal d'ella, que al fondo es una bona senyora.
Jan. ¿Qui 'm paga?
Tay. Molt bona, y per lo mateix se l'ha de respectar.
Tuy. Ja la respecto.
Tay. Está bé.
Jan. ¿Vol fé 'l favor de pagarme?
Tay. ¿Vols fé 'l favor de dexarme en pau?
Jan. Paguim, que tinch feyna.
Tay. Vesten, que jo també 'n tinch. (L'hi dona diners y se'n va Janet.)
Tuy. Antonia, ¿voléu ajudarme á portar axó á dalt?
Ant. Ab molt gust. (Pren la maleta y se'n va ab la Tuyas.)
ESCENA VI
MIQUEL, SENYOR TAYABAS, després JANET, després ANTONIA.
Miq. Escolti, senyó; ¿qué es de la familia vosté? ¡Com no l'he vist fins ara!
Tay. ¿De la familia de donya Maria? Res; pèro no siguent res, soch molt; y sense ser de la familia, es com si ho fós. Jo soch lo senyor Tayabas; y com me veyéu soch home molt conchempano, dich campetxano, però que no puch sufrir...
Jan. Senyor Tayabas. (Sortint.)
Tay. ¿Qué vols?
Jan. Volia dirli que cuan pensi marxar m'avisi per durli l'equipatje. {S' en va Janet.)
Tay. Vesten d'un cop. Aquet sembla un mosquit: te'l treus de la dreta y 't surt á la esquerra, te l'esquivas del cap y 't pica á las mans. Com deya; Ja no puch sufrir que 'ls servidors contin res de lo saca, --dich de la casa, hont estan.
