proposicions, y també la casa J. T. H. Besós, Llobregat y Tordera, volia tenirme, jo vaig preferir al seu pare, á qui no hé abandonat may. Y ara vosté... M'ha afectat, don Mariano y estich congomut, --dich conmogut.
MARº. Dispensim, senyor Tayabas, donguim la má, (Li dona) (y no s'ocupi may dels meus assumptes, perqué renyiriam.)
Tay. (Donya Maria me mana que sí; aquet me mana que no; y jo hé de estar bé ab los dos, y hé de fer que no y que sí sense fer que sí ni que no. ¿Y cóm ho arreglo jo?) Donya Maria, ab permis de vosté iré á arreglar l'equipatje. Aquesta es la recompondencia --dich correspondencia, de la frábica, --dich fábrica, y l'estat del gamatzém --dich, magatzem. (Dona las cartas á Mariano.)
MARº. Vagi.
ESCENA XIII
DONYA MARIA, MARIANO
MARº. (S'assenta.) ¿Me permet llegir las cartas?
Mar. Potser n'hi há alguna d'ella.
MARº. ¡Per Deu, mamá! Vosté té de la noya á qui estimo una idea molt equivocada. Hé desitjat que m'escrigués, mes no hé pogut lograrho, perque m'ha dit que sols escriurá cuan estiga promesa ab consentiment dels pares.
Mar. Ja 't sab enganyá bé. No 't semblas á mi, que tot ho penso, tot ho veig y tot ho endevino. Tú 'm fás estar malalta.
MARº. Jo no. Té de cuidarse.
Mar. Ja ho faig, més no tinch tranquilitat: ¿cóm vols que 'm curi? De tú dependeix que 'm poshi tranquila.
MARº. ¿Per ventura li hé tornat á parlar del meu casament?
Mar. No, mes no has desistit.
MARº. No li daré 'l disgust de casarme contra la seva voluntat.
Mar. Mentres visca; y com més estimis á aquella noya, ab més afany esperarás que 'm mori per casarte ab ella.
MARº. ¡Per Deu, mamá, que jo no li hé donat motiu per tractarme ab tanta crueltat; mes es la mare y baxo el cap! ¿No ha dit que no volia que 'm casés ab la que estimo? No m'hi caso. ¿No m'ha dit que volia passar l'istiu fora de Barcelona? No hé fet cap oposició, per més que hé comprés que vol allunyarme d'ella. ¿Qué desitja més de mi? Mani y l'obehiré.
Mar. Que no estimis á aquesta cualsevol.
