Mar. M'estranya que sapiguent que estich jo á aquesta casa que es seva, no s'hagi dignat visitarme.
Miq. Don Tomás no es home de cumpliments.
Mar. ¡Al fi un metge de poble!
Miq. ¡Molt sabi!
Mar. Si, un sabi de poble, que no sab guardar las atencions degudas. Deu ser un tipo, un pagesot.
Miq. ¡Aqui 'l té!
ESCENA XVI
DITS y DON TOMAS, vestint cassadora, polainas, espuelas y un látigo. Aspecte distingit.
Tom. ¡Bon dia! ¿Hont es la malalta?
Miq. La senyora.
Tom. Me sembla que está ben bona.
Mar. (Sembla un metje de caballería ab espuelas y látigo. L'aspecte no es dolent).
Miq. (Sab quin mal té. Massa pá.) (Baix al metje.)
Tom. (A cuanta gent li agradaria tenir aquesta malaltia.) (Donantli carinyosament ab lo látigo. Miquel se'n va.)
ESCENA XVII
DONYA MARÍA y DON TOMÀS
Tom. ¡Senyora!
Mar. Passarem á la sala...
Tom. ¿Per qué? Aqui estém molt bé. ¿Cóm li proba 'l poble?
Mar. Bé, però aquesta debilitat...
Tom. Veurá com aquí recobra la salut. Me permeterá que li repetexi una cosa que deu saber, y es que jo soch lo propietari d'aquesta casa; es natural que 'n Miquel me demanés permís per rellogaria á vosté, que ab molt gust vaig concedir, perqué m'honra que l'ocupi una persona tant distingida.
Mar. (Per metje de poble, pot ben anar.)
Tom. Desde que vaig enterarme del seu nom, vull recordar y no puch, perqué 'm sembla que la conech...
Mar. Si vosté há estat á Barcelona...
Tom. Conech Barcelona com aquet poble.
Mar. No es estrany, perqué per vostés, tancats tota la vida en un poblet, es una gran cosa una escapada á Barcelona. Jo hé viatjat molt; uns anys hé anat á Caldetas, altres á Arbucias y fins hé estat á Fransa.
Tom. ¿A Paris?
Mar. No, á Perpinyá.
Tom. París li agradaria.
Mar. ¿Hi há estat?