Mar. Aquí sí que hi há punt final.
Tom. No senyora, dos punts.
Mar. ¿Donchs vosté es general?
Tom. Es la meva categoria al cos de sanitat militar.
Mar. ¡General!
Tom. General.
Mar. ¿Cóm se vá retirar tant jove?
Tom. Jove... relatiu.
Mar. Vell, no ho es.
Tom. Ab lo cual vol dir que vosté es jove, perqué no 'ns portem molts anys. Y ho es, Marieta, dich donya Maria.
Mar. ¿Vol qué li diga Excelentíssim senyó?
Tom. Més m' agradaria que 'm parlés la Marieta y tornar á ser en Tomaset, noms que fán reviure la juventut, que sempre té recorts bonichs, encara que vosté...
Mar. Sí, sí; ja sé lo que vol dir. No ho recordem que tenia que cusir á la máquina. M'ha dit que s'habia retirat tant jove...
Tom. Pero ab molts anys de servey, gracias á las campanyas. Una ferida me vá obligar á pendre 'l retiro, y aqui 'm té tancat á aquet poble, vegetant y sol, perqué vaig fer lo disbarat de no casarme, y ara, cuan comenso á sentir la necessitat de la família...
Mar. Se troba aislat.
Tom. Y jo, que no vaig pendre muller per por de ser gobernat per ella, estich gobernat pe 'l meu antich assistent, á qui tinch de criat.
Mar. Just cástich á l'egoisme del solteró.
Tom. ¡Qué es trist á la meva edat l'aislament en una casa gran, cuan á l'hivern de la vida no s'hi troba 'l dols caliu del amor!
Mar. Tristesa que pot convertirse en alegria, ¿Per qué no 's casa? La edat no li passa.
Tom. ¿Vol dir qu' encara trobaria qui 'm volgués?
Mar. Y fés la seva ditxa.
Tom. Ja soch vell.
Mar. Si vosté es vell, m'enganya cuan diu que encara soch jove.
Tom. Y guapa: continuarem la conversa, que s'interromp ara, perqué hé de visitar á alguns malalts. Als peus de vosté... ¿Donya Maria ó Marieta?
Mar. Don Tomás sempre 'm recordará á en Tomaset.
Tom. Gracias, Marieta. (Anantsen y retrocedint.) ¡Ah! La malalta m'ha fet oblidar la malaltia... No m'há dit que té...
Mar. Dexemho per un altre ocasió y axi tindré 'l gust de que torni.
Tom. Gracias. Adéu, Marieta.
Mar. Adéu, Tomaset. (Teló.)
FI DEL ACTE PRIMER
