Jan. Ho díuhen, y també diuheu que donya Maria procura guanyarse la voluntad de la neboda.
Miq. La veritat es que per mosquits y suposicions no hi há com los pobles.
Jan. ¿Qui 'm paga l'anar á buscar lo ram y portarlo?
Miq. ¡Sempre tens pressa per cobrar!
Jan. Lo que proba que sempre estich axut. Bé val mitja pesseta lo que hé fet.
Miq. ¡Mitja pesseta! Té un ralet y prou.
Jan. Poséuhi deu cèntims més.
Miq. Prén.
Jan. ¿Hont poso 'l ram?
Ant. Damunt de la taula ab molt de cuidado.
Jan. Passi ho bé, que jo ja estich llest. (Se'n va.)
ESCENA XIII
MIQUEL, ANTONIA, SENYOR TAYABAS, després DON MARIANO
Tay. M'há dit la Tuyas que don Mariano habia arrivat y volia veurem.
Miq. Sí, senyor.
Tay. No es estrany, perquè tant ell com la seva mamá no saben fer res sense consultarmho.
Ant. (¡No es mala consulta la que t'espera!)
Miq. Anem que no vull sentir la tronada. Després tornarem á posar las cortinas. (Se'n van Miquel y Antonia.)
Tay. Me 'n alegro de véurel, don Mariano, tant fresch y tant reixit. (Vá á pendre rapé.) ¿No 'n vol pendre? (Presentantli la capsa.)
MARº. Sab que no 'n prench.
Tay. Jo desde que no fumo.
MARº. Dexémnos de fumar y parlem. ¡Séntis! (Lo senyor Tayabas s'assenta. Mariano se mou y parla agitat) ¿Sab d'ahont vinch?
Tay. De Barcelona.
Marº. Li haurá escrit la seva senyora, y á vostè li haurá faltat temps per contarho á la mamá.
Tay. ¡Don Mariano, semblant imposició, --dich preposició, dich perposició, dich suposició...(Alsantse.)
Marº. Es fundada y sentis. Sentis, dich.
Tay. Ja estich sentat.
MARº. Hé averiguat que la seva dona passa molt pe 'l carrer ahont hi há la botiga del pare de la Ramoneta y há preguntat als vehins...
Tay. (¡Malehits xerraires!) Miri, don Mariano, allí hi viu una cosina... (Alsantse.)
MARº. ¡Cosina!
Tay. O debona,--dich neboda.
MARº. Séntis y calli y respongui.
