tenció de averiguar si tú ets realment la qu' estimo.
Ram. T'enganyas. Ne crech que ho sospiti.
Tom. Estich resolt á anunciar avuy mateix que 'm caso ab tú.
Mar. De cap manera. En Mariano acaba de dirme que no 's casaria ab la Ramoneta, y jo no puch consentir que 's casi ab la de Barcelona. Si 'm nego al seu casament s'oposarA al nostre. Hi hauria un escándol.
Ram. La teva mamá desitja que 't casis ab mi. Ho sospito.
Marº. Somias.
Ram. Crech qu' estich ben desperta. Qui está dormint ets tu. Mira.
Marº. ¿Qué?
Ram. A n' ells dos.
Tom. Maria, es impossible que desisteixi d'aquet projecte que 'm prometia la felicitat pels anys que 'm quedan de vida.
Mar. Jo no tinch valor per esposarme á las censuras del meu fill.
Tom. Aquesta falta de resolució es proba de falta d' afecte. Si tu sentissis com jo, no duptarias.
Marº. De que deuhen parlar?
Ram. ¡Tonto! ¿No sabs qu' ells aqui dintre també hi tenen un cor, com tu y com jo.
Marº. (Comprenent.) ¿Es possible? (Molta vehemencia.)
Tom. ¿Qué?
Mar. ¿Qué?...
Ram. (¡Bona l'hem feta!) Res, li contava lo que li va succehir á una amiga meva, y 's coneix que don Mariano es molt nerviós, perqué ha cridat: "Es posible?" ab una vehemencia que 'm fa riure. (A Mariano.) ¡Comprens! (Tornan a conversar don Tomás y donya Maria.) Ara compendrás que la teva mamá desitji casarte ab mi, perqué no estranyis que ella 's casi ab lo meu oncle.
Marº. Com qui diu casament doble.
Ram. Endevinat.
Marº. ¿N'estás certa?
Ram. Crech que no m'enganyo.
Marº. ¡Qui habia de sospitarho.
Ram. ¡Estás trist!
Marº. No pot donarme alegria la idea de que la meva mare torni á casarse, mes no puch oposarme, y menos sent don Tomás l'escullit,
Ram. Entre altres motius, perqué es lo meu oncle.
Mar. Es inútil, Tomaset, per ara hem de desistir. Doném temps al temps.
Tom. Jo no desistexo. Y encara no he tingut valor ni per dirho al meu germá, mes al sentirte ne tindré fins per parlar al teu fill. Y li parlaré avuy.
Mar. ¿Que vols fer?
Tom. Dexam á mi. (Somrihent.) Tu no sabs lo qu' es un general de metges enamorat.