Ans. Senyor Tamburinas.
Tay. Tayabas, si no li sab greu.
Ans. Si no 's dexa de calificatius, d'una bofetada li giro la cara.
Tay. ¿A mi?
Ans. Calli ó reb. (Lo dexa.)
ESCENA XX
DITS, MARIANO, després RAMONETA
Tay. Sápiga que jo... (Se dirigeix á Mariano.)
Marº. Es un xerraire de primera.
Tay. (La veu de don Mariano.) ¿Que m'ha sentit?
Marº. Sí.
Tay. ¡Malehidas bolvas de la locomotara! ¡Bona l'he feta!
Marº. (A don Tomás.) Després del que ha passat y siguent aquesta gent al poble, doble motiu per anármen
Ram. (Me sembla qu' es ocasió de sortir, perquè som al final. Deu nos valga á tots.)
Mar. Mariano. He pres la determinació de sortir del poble. Sabs que son aquí aquella á qui may pendré per nora y 'l seu pare.
Marº. Es cert. Son al poble.
Tom. No es possible. Ningú 'ls ha vist arribar.
Ans. Hi son Tomás; no 'n dubtis. Donya Maria; no digui tant alt que may la pendrá per nora.
Mar. May, y la proba es que 'm sacrifico perquè 'l meu fill no siga desgraciat casantse ab qui no 'l pot fer ditxos.
Marº. Mamá, suposo que 'l seu sacrifici consisteix en renunciar á casarse ab don Tomás.
Mar. Sí, fill ingrat. (Plorant.) Jo habia tingut la ilusió de que tu 't casarias ab la Ramoneta; ilusió desvanescuda. ¡Que 'n soch de desgraciada!
Marº. ¡Mamá! Estich resolt á sacrificarme casantme ab la Ramoneta, si ho vol lo seu pare, però també ha de consentir que 'm casi ab aquella de Barcelona, de qui vostè ha dit que may seria la seva nora.
Mar. ¡Desgraciat! ¿vols casarte ab dugas donas per anar á presiri?
Ram. No, donya Maria, sols se casará ab una, perquè jo soch aquella.
Mar. ¿Quí?
Ram. La de Barcelona, á qui vostè, sense conexerla, no volia per nora.
Mar. ¿Tú?
Ram. Jo, donya Maria.
Mar. ¡Ens l'han ben jugada! (A don Tomás.)
Tay. De modo que...
Ans. Calli, senyor Tayabas, no torni á esgarrarla.
