—Ah! cá, cá, cá! Voleu que 'm respongui á tantas cosas aquella senyora Mins? Ja us dich que nó.
—Vaja, noya, vés... vés...—feu bonament la Madrona, empenyentla cap á la porta ab la dolsura del quí 's sent lliure de mesquinesas. Torná á asséures y, deixant vagar l'esguart pe'ls ámbits d'aquella cuyna plena de lluhenta batería que revelava ben estar, y ab tot y 'l seu encaparrament, son natural de dòna no pogué deixar de ficsarse en l'inusitat desordre que regnava pe'ls fogons, taulell y ayguera.
—Era 'l senyor,—feu l' Agneta, tornant ab la cara plena de goig.—Anéu cap al escriptori qu'us espera. Volían saber si havía tornat en Manel de ca l'apotecari. Res, cosas de aquella; perque vès si no hauríam entrat ja las medici...—
Al arribar aquí, la Madrona ja havía desaparegut pe'l passadís del escriptori. L'Agneta va pendre altra volta 'ls expolsadors y 's perdé per corredors y salas.
L'entrevista de la Madrona y don Miquel, fou curta: aquest estava fondament capficat per la malaltía de la seva dòna, á la quí estimava cada día més. Los metjes se reservavan encara 'l pronóstich y fins exposavan ab alarmadora vaguetat el diagnóstich. Aparato d'una malaltía més ó menys seria, perillosa sempre en l'estat de donya Mercè; semblavan inclinats á creure que sería una peritonitis. La Madrona's quedá sense capir gens ni mica aquest llenguatge. Un y altre, massa preocupats per lo que'ls passava, s'escoltavan distretament. Don Miquel, volent
