—Cap més que 'l d' aquell dia.
—Geni?
—Més bona que 'l pá; però una pólvora.
—Vol dir qu'ho agafa tot ab entusiasme, nó? Qu' es exaltada...
—Uy, no 'n parlém! Si hi havía un malalt á casa, s' hi tirava de cap, no dormía, ni sossegava. Si la feyna apressava, qu' es cás de ferla anar al llit! Si...
El metje somrigué ab la complascencia del qui veu demostrada la sospita.
—Quant temps fa qu' es casada?
—No ho es, no ho es—digué la Madrona, abaixant el ulls y la veu, després de pensar un xich la resposta.
—De manera que, durant aquets últims temps, ha plorat molt?—interposá 'l metje, fingint que la tenía per viuda.
—Com una Magdalena. Verá: la noya té bons sentiments, sab? y la vergonya no més...—exclamá la Madrona, que no havia cassat la delicadesa del doctor.
—Y avuy ha sortit al ayre y s' ha espantat?
—Tal com li he dit.
—La basca li ha durat duas horas, ha desvariejat un xich, després s' ha sossegat y, desde llavors, té aquest panteig y ha parlat ab la pena d' ara, eh?
—Igual, igual.
—Bé, bé: está vist. Porti paper y ploma,—va dir el metje, tot resolt y satisfet.
La pobra dòna va correr á cercarho y, al dei-
