xarho demunt la taula, no podent reprimir més temps l'impaciencia, preguntá què tenía la malalta.
—Té la causa al cor. Aqueixa entranya l' ha feta treballar massa!—respongué 'l metje, sens calificar la malaltia, però receptant.
—Vol dir qu' es cosa de cuydado?—interposá la Madrona, ab els ulls á punt de plorar.
—Ara com ara, nó; però convé molta quietut, moltíssima; li haurán d' allunyar el nen, que no 'l pòt humanament criar, y han de preservarla de tot disgust, de tota mena de disgust. Una impresió, una trontollada forta 'ns comprometería.
—Y cóm ho fém, pobras de nosaltras, això, si hem de comensar per péndreli la criatura del pit. Si d' això ha vingut lo d' avuy!—
—El metje aixecá las espatllas ab tristesa y replicá:
—No hi há remey: criar, no pòt ser; no pòt, no pòt. Predíquinla forsa, procurin ferla entrar en rahó, pórtinli una dida aquí perque veji 'l nen. Jo també la sermonejaré aquesta tarde quan torni, y veurém si entre tots arrenquém aygua.—
Y firmant la fórmula, afegí:
—Miri: ab això, 'ls hi entregarán unas píndolas y una cocció, una beguda. Quan ho tinguin, li donará una píndola cada duas horas, y entre mitx, cada hora després de la píndola, una cullerada gran de la beguda. Búsquin desseguida la dida, que 'l nen no pot continuar aixís, y... fins á la tarde. Molta quietut,
