bon senyor no fes la caritat de deixar alletar, mentrestant, per la dida del seu fill, el de la Tona. “Tan petitets tots dos, no la poden estragar„... En diners pe 'l didatje no calía pensarhi: allá hont no arribés el jornal de la Toneta, hi arribaría ella, y, sinó, alguna bona ánima. Tot, tot s' arreglaría mitjansant Deu, mentres (y aquí venía 'l gran grop de la situació) mentres la Toneta sabés despéndres del nen!
La primera píndola comensava á obrar satisfactoriament: la malalta reposava, se respiració era més regular. Això revestí d'esperit á la Madrona; rumiá un poch, plantada al mitx d' aquella fosca, y, de sobte, prengué resoltament la criatura del brès, l' abrigá ben bé ab son mocador gran y, eixí cautelosament cap á l' escala, recomenant el major silenci á las noyas.
Al fosch replá del segon pis, li privá 'l pas una dòna: era la fustera, una de las pocas vehinas á qui no s' havía pogut amagar la desgracia de la Toneta.
—Madrona: ¿diu que teniu alguna novetat?
—La Toneta al llit, ab una recayguda, y havent de dar la criatura á dida.
—Válgans Deu, válgans Deu! A veure, deixéumel veure, pobret. ¿Diu qu' avuy l' heu batejat, oy?
—Ja ho ha tingut de veure la xafardera del ters pis!—exclamá enutjada la Madrona, tot destapant lo nen.
Aquest dormia tranquilament, la careta flonja, de color de préssech, plena d' un borrisol avellutat
