véurel... Si això passava, 'l pobre pare eixía de l' alcova, ab el cor trencat y dant al meteix temps gracias á Deu de poder váldres d' aquesta estrategema tan necessaria á la vida de sa idolatrada esposa. Donya Tuyas ronsejava per la sala com qui endressa mobles desarreglats, y la dida, xuclantse las llágrimas, passejava l' emboyrada vista pe 'l sostre. Tots s' aferravan á la necessitat de descans tan recomanada, pera escursar aquellas escenas de terrible tivantor, y la mare, en benefici de son fill á quí no volia deixar orfe, cedía y reprimía fácilment sos desitjs.
Aixís havía arribat l' hora tremenda del enterro, qu' anava á ferse sense pompa ni cerimonia religiosa de cap mena, á fí de que ni 'l menor ressò de cants litúrgichs arribés á orellas d' aquella mare. Acompanyarían al petit albat al cementiri no més qu' una dotzena d' amichs y parents particularment convidats, á quí rebía llavors don Rafel, l' afligit avi, en las pessas del devant, las més llunyanas de l' alcova de la malalta, y expressament incomunicadas, de més á més, per una porta tancada ab pany y clau.
En Manel, vestit de negre y ab la cara moixa que li imposava la tristor del moment, obría pás als convidats en quant se sentía qu' anavan á posar la má al tirador, y'ls introduhía á'n aquellas salas amobladas de setí, ahont els finestrons ajustats y las cortinas penjant no deixavan traspassar la llum del carrer ensemps qu' avivavan la daurada resplandor de la cambra mortuoria oberta als ulls de tots.
