—Home, m' ha sorprès! ¿Y donchs, què ha sigut això, qu' ha vingut com una escopetada?—exclamavan tots al entrar, abaixant la veu y aumentant els rotllets que la simpatía anava fent.
—Res, una pulmonía mal entesa! Los metjes hi van tan enganyats ab las criaturas!
—Cóntimho á mi,—feya, ab la vista plorosa, un pare escarmentat.
—Què s'hi fará! Quinze días enrera ¿quí ho havía de dir? tanta alegría en aquesta casa meteixa, y ara... ¡Pobre Miquel!
—Psè! Aquest es el món... ¿Y la Merceneta, crech que va millor, eh?
—Sí, gracias á Deu, va millor; però també ha estat leri-leri, també!—feu don Rafel, interpelat al pas.
—En fí, del mal el menos. Pitjor hauría sigut que s' hagués mort ella... Del nen se 'n olvidarán aviat; ne tindrán d' altres y...
—Es lo que passa. Mirin, en Pauhet Puigbò, que tots vostès coneixen...—
Y anavan á contar historias d' amichs y coneguts, quan aquell pare escarmentat girá l' esquena y aná á juntarse ab un altre rotllet ahont se parlava de la baixa del cotó. D' altres se declaravan, més enllá, conformes en que 'ls metjes no saben rés y que la Medicina es impotent, ó poch menos, per' aturar una malaltía séria.
—Cá! la planeta de cada persona, que dich jo.
—Y sí, home, sí; desgraciat de qui ha de morir-
