La bona dòna, que tenía á son únich fill quí sab ahont, trobava molt enrahonat l' amorós afany d' en Lluís.
Llavors els estudiants van comensar á desfilar pera revéures á taula, y patrona y estudiant se las van enramar per una conversa llarga, comunicantse lo passat durant l' ausencia, sense resar un mot de la Toneta ni la Madrona. N'havían parlat ja prou pe'l Setembre, quan en Lluís passá anant á Valencia. Aquest havía oposat reparos á créures autor d' aquell fracás, ni la cusidora ni la Madrona s' havían deixat veure per la despesa després de la carta d' en Tomaset, y tranquilisats estudiant y patrona per aquell silenci, tot allò se 'ls hi havía esborrat de la memoria com un recort de tants. La Sofía era casada; la Sumpteta seguía tan fastigosa com sempre, fent tatos ab en Felipet, el nou estadant del quarto d' en Lluís, un estudiant de Medicina que las tenía á totas esparveradas ab els caps de morts y altres fragments humans que deixava escampats per la seva taula; las planxadoras del costat vivían en un altre carrer; lo senyor Ignaci s' anava civilisant, de tant en tant eixía al balcó á parlar ab la senyora Pepa; però en Lluís feya una gran falta; el carrer d' en Roig semblava un cementiri, puig los altres companys no eran á casa sinó pera menjar y dormir.
—Y en Tomaset? Què fa en Tomaset?
—Fins aquest ha cambiat de vida, ja véu si n' hi há de trasmudacións! Sab qué fá, are? Juga á la bolsa... Oy, fill, á la bolsa, á la bolsa! Diu que la
