ajassantshi comensá á llegir el diari. Mes, com de prompte's recordés qu' anava brut del camí, demaná aygua per esbandirse un xich, y la senyora Pepa s'atrafegá per' arreglarli per aquest us el seu propi rentamans, provehit de la corresponent tovallola neta, que feya, emperò, tuf de sèu.
Mentrestant, el timbre de la porta no parava ab sos cops sèchs y esquerdats de moneda que cau á la bassina, y en l'inmediat menjador, plats y coberts, posats en renou, movían una fressa semblant á si sacsejessin vidre y ferro vell. Tots los estudiants anavan compareixent. El sol entrava pe'ls balcons ab aquella claror ensopidora de la mitxdiada y, de la cuyna estant, la Ramona ab veu de nas y tonada trista y sornaguera, tot remenant las fumejantas ollas, cantava:
Allí á sol ixent... al peu d' una roca...
en un llogaret... que se'n diu la Pobla...
ne tinch jo l'amor... que se 'n diu Antonia...
que quan lo sol ix... ella se'n va á l'ombra...
de tan blanca qu'es... n' apar una monja...
Era la cansó d' aquella ventafochs, una balada popular un xich acanallada, á la que hi figura una noya qu' enganya al seu estimat y quan aquest se'n vá tot trist, á ferse soldat de la Gira groga, muda de determini, sentint á un company que li diu:
No 't fassis soldat—per una minyona;
de guapas n'hi há—al lloch de la Pobla,
de guapas n'hi há—com era l'Antonia.
Una tarde, qu' estavan enternits d' amor ell y la Toneta escoltaren tota aquesta cansó, y gayre bé
