ab llágrimas als ulls. Ell havía mostrat temors de trobarse en el cás del aymador enganyat. Era allí, en aquella meteixa sala, quasi á la meteixa estació del any, encare veya las cadiras ahont seyan un y altre, la tauleta de cusir... Cóm havía cambiat tot!
Y una barreja d' aquells amors y de sas aventuras de Valencia desfilava callada pe 'l panorama de sa memoria, removentli un pès somort de conciencia, quan se badá la porta y entrá en Tomaset, obrintli 'ls brassos.
Acabava de guanyar cinchcents duros á la baixa. Fòra el dinar á la despesa! S' havía de refrescar! Ells, en Sugranyes y en Marlet, dos satélits de divuyt anys, dinarían á La Perla, á quatre passos del bolsin. L' americá pagava.
—Y are! perqué se l' ha d' endur quan acaba d' arribar y no 'l podém tenir més qu'horas?—exclamá la despesera.—¿Que per ventura no 's menja bé á casa?... Mallor qu' al restaurant.
—Es un extraordinari, dòna. Ja vindré á sopar, vaja ja vindré á sopar,—feu en Lluís, agrahit del bon afecte.
—Y, déixala estar!—exclamá á mitja veu en Tomás, estirantlo de l' americana.—Sugranyes! Marlet! au!... día de xerinola! Prenéu 'ls barrets y cap á La Perla. Jo pago.—
La senyora. Pepa y la cambrera, plantadas devant de la taula, miravan compungidas los plats sobrers, y la Ramona, desde 'l llindar de la cuyna, s' esclamava de que fessin mal bé aixís la vianda.
