Pàgina:La papallona (1902).djvu/206

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
206
narcís oller

Prou va coneixer en Lluís qu' era una senyora; però aquell caminar recelós, aquell afany evident d' amagar la cara, aquell propósit meditat d' interposar entre ella y la gent com cal tota una muralla de carruatges, li van engendrar el desitj de seguirla.

“Allò era misteriós, aquella dòna duya algun tráfech.„ Y obrintse pás entre la gent y sortejant els avalotats carruatges que venían Rambla amunt, se plantá á l' acera. Oh, sí; s' hi plantá, hi restá plantat, cercant debades ab la vista amunt y avall, assí y allá: la fosca s'havía xuclat com á una fantasma aquella incógnita. Res hi feyan els fanals encesos; la esblaymada claror del cap-vespre vencía encare á la artificial, tan pobra y defallida, que més semblava agonitzar que naixer. Las bombas de gas dels balcons y aparadors que veya en Lluís á dret fil, tenían el flam trist d' una llum d' oli, y l' il·luminació interior de las botigas sols feya de las portaladas clapas de color rojenca que, al escamparse á l' acera, definían en rosat. S'hauria dit qu' una má invisible ho havía enmascarat tot de gris; arbres, casas, vestits, y rostres.

Las palmas y llorers que's gronxavan per l' ayre 's veyan á contra claror destenyits com vegetació fantástica. Per tot arreu aquell misteri, aquella falta de còs, aquella indecisió la meteixa vaguetat que 'l bull-bull de la disbauxa sostenía encare en l' esperit d'en Lluís. Los anants y vinents que s' encreuhavan per l' acera, sols al atansarse prenían còs; al allunyarse s' esvahían com una bufada de pols.