“Mes, ay!... ella! Sí, ella, plantada al peu d' una escaleta, escorcollantho tot ab desconfiansa.„ En Lluís buscava pantalla entre 'ls vianants, desitjava fóndres per un moment. Per dissort seva, si 'l cel s' enfosquía, s' aclaría la terra, el gas comensava á brillar ab esclat; las botigas llensavan claror á doll, els carruatjes minvavan notablement.
Però ella no 'l va veure; creyentse ja lliure de sa persecució, s' aventurá á eixir del cau y las emprengué novament Rambla avall, sempre arrasserada á las casas. La papallona anava cobejantla desde 'l mitx del passeig. Pensava en las conquistas, en las aventuras llegendarias del dinar y l' omplía de satisfacció el considerarse en camí d' assolirne una potser més sorprenent; perque, ab picardía y descaro, aquella dòna era seva... no hi havía remey... Y aixís pensant, no li apartava la vista, tan prompte dominantla per complert al mitx del escampall de llum que vessava 'l Liceo, com vejentla reduhida á mera ombra entre la foscuria d' una paret, ó be fantásticament arrebolada per las clarors verdosas ó bermellas que llensavan los aparadors de las farmacias.
Quan més ho desitjava, ella trencá pe'l carrer Nou. “Un carrer tan sospitós! Oh, no hi havía dubte!„
Y l'estudiant emprengué tot ufanós aquella vía, y seguí, seguí animantse, assaborint ja son triomf, cuydant ben bé de sustráures á las llambregadas que la tapada dava encare, de quant en quant, ab recel. “¡Oh, sería deliciós! Cóm se quedaría al véuresel devant!„
