rauixas de satisfacció bufavan per son esperit encès.
“Oh, tu'm vols fugir, no te m' escaparás!... Amunt sempre! Què hi vol dir que 'm portis fins á la teulada? Amunt, amunt sempre!... Tu faltas ab un altre, falta donchs també ab mí; d' home á home no hi vá res. Sí, serás meva; ja 't tinch, no te m' escapas.„
La fugitiva, però, no 's parava, sempre escala amunt, lleugera, portantli ventatja com un foch follet. Y aixís arribant al darrer pis, trucá, y s' obrí la porta ensemps que l' estudiant assolía 'l replá.
—Ay! donya...!
—L'aludida li ofegá la paraula tapantli la boca, y plantantse al llindar, aixecantse'l vel que li amagava l' indignació massa pintada á la cara, maná ab veu imperativa á en Lluís qu' entrés. Aquest vacilá, y, al fer acció d' entornársen, sentí que l' enguantada má de la senyora 'l detenía ab forsa.
—Es un bon amich que m' acompanya... Entri, entri...—seguí fent, ab veu trémula y amenassadora alhora, la desconeguda.
Y plantada entre en Lluís y la porta, servant sempre aquell posat altívol qu' omplía al galant de confusió, l' obligá á avansar ab la noya de la casa pis en dins, anunciantlo com una ánima caritativa que l' havía acompanyada ab 'l desitx de fer una obra de misericordia.
Y aquestas paraulas van extremar tant la confusió del estudiant, qu' una flamarada de vergonya li
