inquiet com el péndul d' un metrónom, reposava ab dolsa inclinació; y, com si sanch nova acudís á animar aquella cara, sos ulls recobravan esclats de mareperla y en sos llabis apuntava tot una aurora de vida. Sí, la Toneta renaixía á las portas de la mort, regenerada per l' aparició d' en Lluís, del estimat que plorava penedit, caygut sobre sa falda. Aquell retorn, aquella esperansa covada tant de temps, se havía realisat y ja ningú podría mal parlar del pare ni del espòs: un instant de penediment esborrava totas sas culpas.
Y la Toneta cridá ab sa má de redoltas á la dida, y presentá 'l fruyt ignocent de sas entranyas, adormidet com un ángel, gemat com una poncella, á son pare. Un torrent de llágrimas li acudí als ulls. En Papallona tenía'l cor partit, tots els seus sentiments generosos flastomavan contra son passat, clamavan per sa redemció. Volía ser espòs y pare, rentar aquella taca tremenda de frivolitat y egoisme.
Y á son crit de penadiment respongué un clam de gloria, entelat pe'l plor.
—¿Y quán, quán els podrém casar?—feu la Madrona á l' orella del confés, boy ni poguent confegir la pregunta.
—Ha d' esser aquest vespre meteix, aquest vespre meteix.
—Vòl dir? Ja 'ns ho consentirán? No podríam esperar á qu' estés curada?—
Lo bon capellá la mirá de cap á peus tot sorprès, y, aixecantse, va respondre ab pena:
