tava raspallant la roba, perque si jo no ho fés, se la posaría tan tranquil ab la pols de vuyt días.
—Què hi fará, son jovenets!
—Oh, no ho faig pas pe'ls altres. Fresca estaría!.... Però aquest no sé què m'ha fet, que 'm té 'l cor robat. Es un plaga, es un plaga!—
Convingut lo de la camisa, torná la Toneta al balcó y reemprengué la feyna, tranquila y joyosa d' haver sentit al estudiant. No calía sinó esperar un xich y 'l tindría devant seu. Los aucells del carrer se rebentavan á refilar, de tots cantons se sentían veus femeninas cantant coplas y valsos alegres: ella no podía estar muda á aquell chor universal de primavera, quan tan plena de goig se sentía... y cantá també.
Per fí, á mitx dia, es á dir, tres horas, tres sigles després d' haverlo sentit des del corredor!, s' obrí la porta y entrá en Lluís, escabellat, sense armilla, el coll del jaqué drèt y mal embotonat lo pit, com qui no s' ha vestit encara. Al entrar, la Toneta abaixá altra volta la vista á la feyna, fingint un ensur de sorpresa al veure, entre l' agulla y sos ulls, la fina má d' en Lluís convidantla á encaixar en lo major silenci.
—Ay! quín espant m' ha dat!.... ¿Fins ara no's lleva?—feu desseguida, aixecant els ulls tendrament y abandonantli la má, una má freda.
—¿A quína hora se 'n va anar al llit, vostè, ahir?
—A las dèu.
—Donchs, jo m' hi he ficat á las cinch.
