Pàgina:La papallona (1902).djvu/6

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


corpulenta, morena y de faccions gegantinas. Anava vestida, com las nostras jornaleras, ab colors moradenchs y grisos, lo mocador de seda al cap, deixant guaytar la migrada cabellera que comensava á blanquejarli, y tot son conjunt respirava un geni endressat y recullit.
 L'altra era baixeta y rodanxona, be que de mosculatura flonja. Son color trencat y l'emmaranyament d'arrugas que li ratllavan en totas direccions la cara mal enquadrada per una mantellina espessa que li queya á gayrell demunt del gran mocador de catifa que duya penjím-penjám, pregonavan aquella pobresa dolorosament disfressada, qu' arrela sols en las ciutats grans y qu' arrossega ab enganyosos goigs lo més dur martiri del treball. Duya al costat una minyona de servey també tota mal engiponada y qu' ab prou feynas podía aguantar la gran cistella que la decantava ab son pès. Y ja al peu del arbre, la comiá pera que se'n anés á casa, amohinant la ab una tal lletania d' ordres y contrordres qu' era impossible recordar sense ajuda de taquígrafo.
 —Jo, ja duré la fruyta,—acabá per dirli, remenant ab sas mans de pell matxucada un gran mocador agafat pe'ls quatre caps com bossa pesanta y plena d' objectes botaruts.—Vés noya, vés: no 't descuydis de résde lo que't dich.
 —Está bé, senyora Pepa. Vaja, estigan bonas, —feu, tot anantsen, aquell pobre ragatxo, parella ni feta expressa pera 'l cassador de nostre exércit, en