Pàgina:La papallona (1902).djvu/7

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


lo sentit doble de son inconcebible dalit y de sa figura migrada.
 —Aném, donchs, á la nostra —comensá la Madrona, un cop se li tombá de cara la senyora Pepa.— Vostè haurá dit: ¿quín paper que ’m fá aquesta dòna, devant de la fideuhera? Ja m’esplicaré. Veurá, ahir ja me’n va parlar la fideuhera, però ’m va dir que vostè té dispesas.
 —Certament...
 —Permétim. No hi vol dir res; sinó que, la gent enrahonant s’entenen y, poch á poch, se vá lluny, sab? Jo só d’una lley que m’agrada cada cosa en son lloch: la noya que li ofereixo per cusidora no es filla meva, però com si ho fós, sab? No té pare ni mare. Deu los haja perdonats, un y altra eran bona gent y ’s feyan molt ab nosaltres quan encara vivía ’l meu marit, qu’al cel sía. Vull dir que, veyent á la Toneta...
 —Se díu Toneta la noya?
 —Pera servirla, mentres Deu vulga. Anava dihent, donchs, que veyent á la Toneta, quan va perdre ’ls pares, que van morir de desgracia á la frábica ahont treballavam també ’l meu home y jo, allí ’l bafor d’en Castellfort, una frábica que hi havía al peu de Muralla de Terra á quatre passas de Sant Antoni... qu’avuy, com que tot se trasmuda, ja me l’han enterrada las casas del carrer de Ronda, sab?...
 —Ah, sí, sí; que tenía un reixat gran ab un castellet de ferro al cim, oy?