Y així y tot, descloguè la carta y l' estengué devant seu, clavantli'ls ulls, fentlos correr ab neguit de ratlla en ratlla, com si esperés una miraculosa infusió de saber.
Al peu de las ratllas llargas, veya en geroglífich, mès petit y fácil, la firma, que per estranya intuició desxifrava. Sí; allò era una Ll, la lletra ab que comensa 'l nom d' en Lluís, una Ll que parlava.
Els pals prims y decantats li venían á ser com duas canyas que xiulavan al buf del vent, produhint un sò molt semblant al de tot lo nom Lluís. Y després la í punxaguda, ab l'accent pesantli á sobre, y la s final voleyant com róssech ondulant per l' ayre, acabavan de darli la clau d'aquell geroglífich. Oh, sí; allò deya Lluís, ho hauría llegit fins en las tacas de la lluna; no li calían las becerolas pera enténdreho: Llu... ís..., Llu... ís, la meteixa llengua ho deya, lo meteix paper ho havía pronunciat al passar per sota la porta. Però fòra d' aquí, res; fileras de fistons de tinta recargolats, enrevessats, prims com sobre-fils negres d' una aprenenta que no sab tenir l' agulla. De segur qu' en ells hi havía las paraulas amor, llágrimas, juraments; crits de l' ánima qu' ella sospitava, que li brunzian á l'orella. ¡Oh, malehida ignorancia que d' un tresor ne feya un torment! Res, re més que la firma Llu... ís lograva llegir! Y á qui fer confident d' aquell secret? A qui entregar aquell paper, sens revelar l' amor del seu cor? Còm confessar al meteix Lluís una ignorancia tan vergonyosa, que,
