Pàgina:La papallona (1902).djvu/8

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.


-Écoli quá! Vull dir donchs, qne la Toneta, à las horas, era una nena per 1'istil de la meva Sió; tindría uns cinch anys? si fá? no fá, y aném á dir que veyentla sens' aca ni barraca, qué? havía de fer jo? La vaig amparar. El de casa, está clar, no s'hi va oposar gens ni mica, per allò que diuhen ¿sab? com mñes serém mñes riurém.... Jo soch d' un natural que, bé n' he passadas de trifulcas, però?may m' he deixat acobardir. Ja veurá, ja ho díu 'l ditxo: "a qui ajuda, Deu l' ajuda,,, y jo ¿sab? ab la confiansa en Deu, quan me veig l' aygua á coll, dich: "pit y fora.,, Y 'm voldrá creure? Sempre me n' he deseixit.-

La senyora Pepa, que frisava corn l'enrahonador qu' está condempnat á escoltar, enjegava tot sovint los seus sentits per altres indrets. Ja s' entretenía contemplant com las floristas, anavan adornant las sevas taulas escalonanthi los gemats poms de flors que treyan dels grans paners de forma de pandero ab que venían, ja, tombantse del altre cantó, enfilava ab la vista la porxada del mercat, plena de colorayna que s' aixamava entre las pileras de provisions com un vesper dins la bresca. De quant en quant, pescava algun concepted' aquell embullat parlament y reconstruhía la conversaá sa manera, sens darse la pena de demanar aclaracións sobre 'ls punts escapats. Sía com sía, encara la Madrona semblava lluny d'ahont anava. ¿Qué? hi feya, donchs?

-Vaig pendre la Toneta, la vaig muntar com á las mevas fillas, y miri, allá hont menjan tres men-