per exemple, en diverses hores doloroses de Barcelona, l'idea de la pena de mort com a desagravi a la Justicia ofesa per urbicidis misteriosos, com a necessitat de sang expiatoria, de cap d'escarment, fos quina fos la culpabilitat provada de les víctimes.—Així la pena de mort es l'anell de Polícrat; la vida del reu s'ofereix com un rescat pera conjurar els mals futurs; es la presentalla del dolor i la mort de un home pera que ell pagui per totes les compensacions de la justicia immanent i oculta.
L'última pena, als ulls del qui l'observa bé, es una mena d'antropofagia ritual. La societat—no ja l'individu,—devora la seva víctima pera satisfer un dever imposat per la divina justicia. Hi ha, en lo invisible, unes balances, aquelles famoses balances amb que'ls déus egipcis d'ultratomba pesaven les ànimes, com el Miquel de la superstició catòlica, o aquelles altres balances simbòliques amb que se pinta a la Themis greco-llatina; i el cap del condemnat, caient en el platet, restableix l'equilibri, l'idea de just, d'igual, de nivellació violenta.—Veieu el selvatjisme atàvic de la penalitat de mort?
Mireu ara l'espectacle de l'execució. Aquí la justicia primitiva, fent-se plàstica, esdevé tragedia, representació, mite escenificat. El terror opera en l'ànima dels espectadors com una emoció educativa, estètica en el veritable sentit, això es, excitadora
