pera, cantant, a les portes de la Petite Roquette de París, l'escena gratuita que li oferirà el darrer gest del company caigut en el moment de casar-se amb la viuda, com sol dir-se en l'argot carcelari, o bé treure'l cap a la finestra i estornudar dins el sac, com deien les munions rojes de 1793. Morir crânement en la guillotina o en el pal es, pera tal gent, una executoria de valentía; i al peu mateix del cadafalc germina de bell nou l'eterna flor del crim, regada per la sang oferta... Quín respecte voleu que inspiri la vida humana an el qui veu erigir-se la mort violenta com una obra santa, i la venjança com un dever?
Recordem una vella i bàrbara costum de certes mares, qui, acompanyant les criatures a la visió de les execucions capitals, afortunadament incompreses encara per les conciencies infantils, donaven una forta bofetada a la galta dels nens pera fer-los recordar d'aquell acte horrible. Veieu aquí l'exemplaritat...
Corre encara, entre'ls partidaris de la pena de mort, una antiga frase inepta, que es pera ells casi bé l'argument únic: parlo de la frase d'Alfons Karr: Que comencin els senyors assassins.—Però, senyors meus, la resposta primera que se m'ocurreix es una monosilàbica interrogació: Quíns?—Quíns assassins tenen de començar, els criminals vulgars,
