Pàgina:La punyalada (1904).djvu/148

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


diment d'haverlo perdonat. Vaig saltar el marge llensantme furiós y fent tintines.
 —Espéram. malvat escorsó de margera, que te'l faré vomitar d'un glop el verí de gos foll...—
 Mes ell, qu'havía recobrat son cinisme y sanch freda, no se'n commogué gran cosa; mentres embutxacava ab una mà la eyna, estengué l'altra ab gesto reposat diguent ab sa veu plena y rasposa.
 —Pas avuy; aquesta partida ja es fallida! ne jugarèm un'altra en la que caldrà que hi posis tot el teu quart y ajuda. Ets més home del que'm creya, y me'n alegro, qu'axís ab més gust t'axalhré'l cap a la vensuda. Ara no més te dich que fassis memoria de tal día com avuy.—
 Son cayent de veu tenía tot el to autoritari de son geni despreocupat y resolut. La profecía va saltarme dels llavis:
 —¡Acabaràs bandoler y de mala sanch, te veig la estampa!— vaig cridarli;— ¡qu'al qui comensa per lladre d'honres, poch li costa de ser lladre de cabals!—
 Ja ni'm sentía; sense tombar el