Pàgina:La punyalada (1904).djvu/187

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


se tragué un paquet de la pitrera, posant de manifest lo qu'ella demanava. La Coralí comensà a repassar ab desinvoltura aquelles eynes feréstegues, fixantse en un punyalet d'un pam y mitx de fulla, que duya vayna de cuyro vermell, y'l desenvaynà tranquilament. La fulla, lluhenta com de plata, duya per marca un cor atravessat per un punyal y la legenda: justicia, may venjansa.
 — Espía, quína eyna més joliua;— me digué mostrantmel rient, me l'has de comprar, encara no t'he demanat estrena.
 — ¿Y ara? no siguis drol-la;— vaig fer jo,— què n'has de fer tu d'aquestes coses?
 — Estàs ben segur de que no'l necessitaré may?— respongué ella a mitja veu sense dexar de mirar la fulla.—Cómpramel.—
 Hi havía un no sé què d'extrany en el seu dir que'm va sorpendre; instintivament vaig recordarme del Ibo y de quan ella'l posava a ratlla ab el poday y ..... rès, tenía'l cor tan ple de satisfaccions y de desitxs de complàurela en tot, que tot seguit vaig pagar la eyna sens regatejar.